El passat mes de març en Ryo i jo vam anar a Tokoname, una ciutat situada a la prefectura d’Aichi, Japó. Havia llegit que formava part de la llista anomenada “Els sis forns antics”, que agrupa els sis centres de producció terrissaire (Bizen, Echizen, Seto, Shigaraki, Tamba i Tokoname) més notables segons el seu creador, Koyama Fujio. Si bé és una classificació que crec que no inclou molts altres llocs interessants on poder anar per aprendre sobre ceràmica tradicional, sí que és una guia interessant per començar a explorar la història i les tècniques de l’art del fang al Japó.
A Tokoname hi vam arribar en tren des de Nagoya. A l’estació hi havia un centre d’informació, on ens vam acostar per agafar un mapa de la zona. Aquest recomanava un recorregut pels punts relacionats amb la ceràmica. Tot i que preferíem fer la nostra (si trobàvem un lloc que ens agradava volíem dedicar-li temps encara que ens en perdéssim d’altres), vam decidir que no volíem deixar de visitar el forn Toei i el museu INAX. Estava interessada a conèixer la part més industrial de la producció ceràmica, i aquests eren dos punts clau per aprendre’n i gaudir.
Vam començar a caminar cap a la part més antiga de la ciutat, l’antic poble de Tokoname. Resseguint la carretera, vam arribar a sota d’un pont on hi havia exposades en filera, enganxades a un mur, obres dedicades al maneki neko, el gat de la fortuna. Les peces eren d’artistes d’arreu del món, i els gats estaven representats en estils molt diferents.
Un cop passada la filera dels maneki neko, vam torçar a la dreta per pujar dalt del turonet on descansa el poble des de fa molts segles. Des del període Heian (794-1185) es té constància de l’activitat terrissaire de Tokoname, i encara que no es conserven estructures tan reculades en el temps, la llarga presència de l’ofici ha fet que cada pocs passos et trobis amb cases-taller, forns abandonats, xemeneies en desús o en actiu, peces reutilitzades com a mobiliari urbà, etc. Tokoname és ceràmica per si mateix.
Envoltats de cases mig mimetitzades amb la natura, de colors foscos, ens vam endinsar de ple pels camins estrets del poble. Al cap de poc ens va cridar l’atenció un forn fet de maons abandonat. Tenia la mida d’una petita cabanya de bosc, una persona hi podia estar dreta a dins. Les plantes s’havien enfilat per les parets i al voltant seu se sentia una presència realment misteriosa. Quan ens hi vam acostar per mirar l’interior, vam poder veure unes quantes canonades d’aigua col·locades com si s’haguessin acabat de coure. Més endavant, mentre exploraríem la zona, veuríem desenes de canonades utilitzades no només per conduir l’aigua de la pluja cap a la claveguera, sinó també per fer de suport en els vessants de terra sobre els quals estaven instal·lades les cases.
A dins del forn també hi havia un petit altar per fer ofrenes. El forn era considerat un déu. L’animisme encara és present al Japó, i abans de començar a coure les peces, normalment es fa una ofrena al forn perquè protegeixi l’obra feta, hi hagi un bon foc i la fornada sigui un èxit. Tot i que el forn estigués en desús, la seva ànima encara residia en la foscor de les seves entranyes.
Ens vam desviar del camí principal per acostar-nos a una figura gegant que, una altra vegada, representava un maneki neko. Des de dalt del pont que havien vist des de la carretera, els ulls inquietants del gat controlaven els cotxes que passaven a tota velocitat. Més tard, vaig entendre que la producció d’aquests gats també formava part de la indústria ceràmica de la ciutat i que per això se’ls hi havia dedicat tants espais dins la ruta turística.
Mentre ens dirigíem cap a l’anomenada “Pujada dels conductes de fang”, ens vam fixar en totes les peces escampades estratègicament per tot arreu. Algunes eren restes de canonades o atuells que es reutilitzaven com a testos, per delimitar l’espai urbà, per decorar murs, etc. D’altres eren peces artístiques, encarades cap a la mirada dels turistes. Tokoname feia gala no només de la seva ceràmica més tradicional, també acollia les noves tècniques, artistes i estils.
Personalment, m’atreien més les peces utilitàries, i em fixava en els atuells que apareixien durant la nostra passejada. La terra de la zona és molt rica en ferro, cosa que fa que les peces fetes amb aquest fang siguin fortes i resistents als canvis de temperatura i els accidents que hi poden haver en el transport. Antigament, les gerres servien per transportar productes arreu del país (se n’han trobat restes en punts molt allunyats de Tokoname). Aquests productes eren sake, oli i anyil, entre d’altres.
Quan van arribar a la “Pujada dels conductes de fang”, una de les atraccions més populars de la ruta, vam estar una bona estona admirant el terra fet d’anells trencats de fang i els murs erigits amb gerres enclavades a una banda i amb conductes d’aigua de ceràmica a l’altra banda. El disseny industrial i la infinita repetició de la mateixa forma al llarg del pendent ens va fascinar. Vam aturar-nos per gaudir de les diferències que hi havia entre una peça i l’altra, creades per l’envelliment de l’esmalt i la natura que les cobria. De la mateixa manera que les plantes convivien amb els forns abandonats, aquí també s’havien fusionat en petits racons amb el fang cuit. La molsa i plantes menudes sortien de les boques dels recipients i creaven una vista única i irrepetible.
Després de fer-nos les típiques fotografies de turistes tocant i trepitjant la via feta de terrissa, vam afanyar-nos a arribar al següent lloc que teníem ganes de visitar: el forn Toei. Més enllà dels mèrits que acumula (és un dels forns de cambres ascendent més llargs del Japó, l’any 1982 va esdevenir Propietat Cultural de l’art Folklòric Tangible i el 2007 va ser reconegut com a Patrimoni de la Modernització industrial), el que em va impressionar més va ser la seva presència enmig de la natura. L’enorme estructura feta de maons semblava arrelada a la terra, resseguint la pujada on estava instal·lada, calmada sota els arbres.
El forn Toei té 8 cambres i 10 xemeneies a la seva part posterior. Les xemeneies que es troben als dos extrems de la filera són més altes que les del centre, estan dissenyades així perquè la cocció sigui més uniforme. Tinc un especial afecte per aquesta forma arquitectònica, les xemeneies, potser perquè em recorda a la meva terra natal, Terrassa, una ciutat que té un patrimoni molt important relacionat amb la indústria tèxtil i que encara avui en dia conserva moltes xemeneies que conformen el paisatge urbà.
Quan vam baixar cap a la part frontal vaig donar una ullada als passadissos laterals que hi havia entre les parets de l’edifici que protegia el forn i els costats d’aquest. Tot i que no es podia entrar, sí que hi havia a la vista diferents objectes. La majoria eren suports i caixes resistents al foc que havien servit per organitzar i apilar les peces dins del forn. També es podien veure les escales que acompanyaven la pujada de les cambres, i vaig descobrir que també aquí els esglaons estaven fets en part amb canonades d’aigua reutilitzades.
La cara del forn no es podia contemplar de prop, ja que hi ha una tanca de fusta que ho impedeix. Així i tot, vaig poder fer algunes fotografies on es veuen els múltiples forats per on es començava a posar el combustible a l’inici de la fornada.
Finalment, remugant una mica perquè no m’havia pogut acostar més a l’entrada, vaig fer mitja volta i em vaig allunyar del forn mentre els seus ulls em miraven des de la foscor.
(la segona part de l’article es publicarà ben aviat, gràcies per la vostra lectura!)
日本語のバージョン
常滑への旅（前半）
昨年の3月、良と私は愛知県にある常滑市へ行きました。陶磁器研究者・陶芸家の小山富士夫さんが、備前、越前、瀬戸、信楽、丹波、常滑の6つの著名な窯元をまとめた「六古窯」についての本を読んだことがありました。この分類では、伝統的な陶芸を学ぶために行くべき他の興味深い場所はあまり含まれていないと思いますが、日本の陶芸の歴史と技術を探求し始めるには興味深いガイドブックです。
名古屋から電車で常滑に到着。駅にはインフォメーションセンターがあり、そこで周辺の地図を手に入れました。陶磁器にまつわるスポットを巡るツアーを推奨していました。自分たちのことは自分たちでやりたい（気に入った場所があれば、他を見逃してもそこで過ごしたい）けれど、陶榮窯とINAXミュージアムは見逃したくないということになったのです。私はセラミック生産のより工業的な側面を知りたいと思っていたので、この二か所は学ぶため、楽しむための重要なポイントでした。
常滑の古い町並みを目指して歩き始めました。道路を進むと、招き猫をモチーフにした作品がずらりと並んだ橋があり、壁に引っかけて展示されていました。作品は世界各国のアーティストによるもので、猫の表現も全く異なるスタイルでした。
招き猫の列を過ぎると、右に曲がって、何世紀にもわたって村人が休んできた丘に登っていきます。常滑では、平安時代から陶芸が行われていたことが確認されており、これほど古い時代の建造物は残っていないが、陶芸が長く行われていたため、数歩歩くと工房や廃窯、使われなくなった煙突、街路樹として再利用されているものなどに出会うことができるのです。常滑は陶磁器そのものです。
自然に溶け込むような濃い色の家々に囲まれ、狭い路地をぶらぶらと歩くと村の真ん中には、レンガ造りの廃窯が目に飛び込んできました。森の中の小屋のような大きさで、中に入ると人が直立できるほどの大きさ。壁には植物が植えられ、実に神秘的な気配が漂っています。中を見ようと近づくと、まるで焼き上がったばかりのような水道管がいくつか並べられているのが見えました。その後、周辺を探索すると、雨水を下水道に運ぶためだけでなく、家屋を建てるための土の斜面を支えるためのパイプが何十本も使われているのを目にしました。
炉の中には、お供え物をするための小さな祭壇もありました。窯は神とされていたのです。日本にはアニミズムが残っていて、焼く前に窯にお供えをして、作品が守られるように、良い火が出るように、焼成がうまくいくようにと祈るのが普通だそうです。使われなくなった窯でも、その魂は窯の中の暗闇に宿っているようです。
本道から外れて、やはり招き猫を模した巨大な像に近づいていきました。道路から見える橋の上から、猫の妖しい目がスピードを出して走る車を監視しているかのよう。後で調べてみると、この猫の生産も街の陶磁器産業の一部であり、そのために観光ルートに猫のためのスペースがたくさん設けられていたのだそうです。
「土管坂」と呼ばれる場所に向かうと、すべてのピースが戦略的に散らばっていることに気がつきました。中にはパイプや容器の跡もあり、都市空間の区切りや壁面の装飾などに再利用されたものもありました。また、観光客の視線を浴びながら、芸術的な作品に仕上がっているものもありました。常滑は、伝統的な陶磁器だけでなく、新しい技術や様式を取り入れた陶磁器を誇っている街。
個人的には実用的な作品の方に惹かれ、散策中に登場したポットにも目が留まりました。この地域の土壌は鉄分を多く含んでおり、この粘土で作られた作品は丈夫で、温度変化や輸送中の事故にも強くなります。昔は、この甕を使って全国各地に物資を運んでいたそうです（常滑から遠く離れた場所でも遺構が見つかっている）。その中には、日本酒、油、藍のものなどが含まれていたそうです。
このルートで最も人気のある見どころの一つである土管坂の登り口に着くと、壊れた泥の輪でできた床と、片側は甕、反対側は陶器の水ダクトを連結して立てた壁に長い間見とれていました。斜面に沿って延々と同じ形が繰り返される工業デザインに、私たちは魅了されたのです。釉薬の経年変化とそれを覆う自然が生み出す、一点一点の違いを楽しむために足を止め、植物が廃窯と共存していたように、ここでも植物が焼かれた土と小さな隙間で融合しているのを見ていました。容器の口からは苔や小さな植物が生え、他にはないユニークな光景を作り出していました。
観光客が泥道を触ったり踏んだりしている典型的な写真を撮った後、次の目的地である東叡窯へ急いだ。日本有数の登り窯であること、1982年に有形民俗文化財、2007年に近代化産業遺産に認定されたことなどのメリットもさることながら、私が最も感銘を受けたのは、自然の中にあるその存在感です。巨大なレンガ造りの建造物は、設置された斜面に沿って大地に根を張り、木々の下で落ち着いているように見えました。
陶榮窯は、8つの部屋と奥に10本の煙突があり、列の両端の煙突は中央のものよりも高く、より均一に焼けるように設計されています。この煙突の景色は、私の故郷であるスペイン・タラッサを思い出させました。タラッサには繊維産業に関する重要な遺産があり、現在も多くの煙突が残っていて、都市の景観を形成しています。とても似た風景に見えました。
表に出たとき、窯を守る建物の壁と窯の側面の間にある横の通路を見てみたんです。中に入ることはできませんが、さまざまなオブジェを見ることができました。その多くは、窯の中で作品を整理して積み上げるための耐火性の支柱や箱でした。また、部屋に上がるための梯子も見え、ここでも階段の一部に水道管を再利用していることがわかりました。
窯の表面は木の柵で囲われていて、間近に見ることはできませんがそれでも、焼き始めに燃料を入れる穴がたくさん開いているのがわかる写真を撮ることができました。
私は、暗闇の中からその目が私を見つめているのを見ながら、入り口にこれ以上近づくことができなかったので少し残念に思いながら、窯から立ち去ったのです。
(後編は近日公開予定です。お読みいただきありがとうございました。)