La segona entrevista de la sèrie La ceràmica i les persones la volem dedicar a la Carlota Sampietro. Ella és ceramista i professora de ceràmica, i va obrir el seu taller La Manyeria el 2015 al barri d'Horta a Barcelona.
L’hem volgut entrevistar per conèixer la seva feina i perquè ens expliqui com funcionen les seves classes. A més, va ser la persona que va començar a ensenyar ceràmica a l’Anna, així que, d’alguna manera, ella també forma part del projecte Ceramics Tocoton.
En aquesta entrevista, la Carlota ens ensenya el seu món de fang influenciat per l’arqueologia i acosta la ceràmica a tots aquells que en vulgueu aprendre.
Si voleu veure la seva obra o saber més del seu taller, ho podeu fer visitant el seu perfil d’Instagram @carlota_sampietro_maruri / @lamanyeria o el web https://lamanyeria.cat/
OBRA
Quan vas començar a fer ceràmica?
Vaig començar quan anava a l’escola de primària, quan tenia 6 anys. Tenia una amiga que feia ceràmica a Horta, com a extraescolar. Em vaig apuntar amb ella, que al cap del temps ho va deixar, però jo no vaig parar fins als 18 anys. Per coses de la vida, tot i que el que realment volia estudiar era la carrera de Restauració, em vaig apuntar a la carrera de Belles Arts, i com que els horaris em coincidien amb les classes de ceràmica, vaig deixar de fer-ne. Quan vaig deixar els estudis universitaris, la meva mare em va convèncer perquè estudiés ceràmica, ja que veia que sempre m’havia agradat.
Vaig fer el Grau Superior de Ceràmica Artística a la Llotja de Barcelona, i més tard, finalment, la carrera de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Des de petita volia estudiar restauració i arqueologia, així que els estudis de ceràmica van ser com un camí per sortir d’una època confusa per mi i encaminar-me cap a la carrera de Restauració.
Com vas saber que volies ser ceramista?
No ho he pensat mai de manera conscient. Gaudia amb la ceràmica, i vaig pensar a fer els estudis per organitzar algun taller en el futur. Com que també anava vinculat amb la restauració, perquè molt material és ceràmica, vaig pensar que seria un bon complement per la carrera. De fet, vaig estudiar restauració pensant que treballaria de restauradora. I en finalitzar la carrera, a la vegada que veia la poca sortida laboral que hi havia, els meus pares, molt pesats (riu), em recordaven que teníem un local que feia deu anys que estava tancat, i que podia provar de muntar un taller de ceràmica. I així va ser.
Des de sempre, havia fet ceràmica com a hobby, però vaig guanyar una feina. De petita havia après ceràmica amb la Cristina Senin, una ceramista d’aquí Horta, al taller de casa seva. Ella em va donar el meu primer forn, un fet més que d’alguna manera em convidava a dedicar-me a la ceràmica. Crec que has d’aprofitar les oportunitats que tens.
Els teus estudis de Conservació i Restauració van influir d’alguna manera en la teva feina?
L’estil segur, ja de petita m’agradaven els objectes que et fan viatjar en el temps, com les peces de l’Antic Egipte, per posar un exemple.
Em fa molta gràcia quan fem peces aquí i es trenquen o no les volen. Quan les llenço a la brossa em fa molta il·lusió. La gent al principi no ho entén, però jo els hi dic que és pels arqueòlegs del futur. Tot el que va a parar a la brossa serà el que excavaran d'aquí a no sé quants anys. Per això als alumnes sempre els hi dic: Firma la peça, que sàpiguen qui la va fer!
Fa un temps, els nens que venen al taller, se’ls hi va acudir de fer tablets de ceràmica. Què en diran els arqueòlegs, quan s’ho trobin d’aquí a 300 anys?
Tens algun altre referent a l’hora de fer les teves peces?
No. Sí que busco que a mi m’agradin, i que expliquin alguna cosa, encara que sigui una tonteria. No fa falta ser profund ni entrar en poesia. Que t’expliquin una historieta o te la puguis imaginar. Per exemple, les peces amb formes d‘animals que tinc per aquí, penso que són com un cant als nostres companys de vida del món, que no valorem prou. Són com petits tòtems.
Un altre exemple és un tros de rajola que vaig fer fa un temps. Quan la vaig fer ja me la imaginava com una peça arqueològica trobada, per això té com aquest punt com si s’estigués destruint.
Cada peça que faig té una història al darrere que no és complexa. Si les tasses tenen ocells volant, pots rumiar d’on venen volant. Potser la gent quan compra la peça no ho pensa, no ho sé.
En el procés de treballar el fang, tens algun referent de ceramista o algun altre ofici?
No en tinc cap en ment. Crec que tot ho enfoco amb l’actitud que fer ceràmica és un ofici, fins i tot amb un punt rupestre.&
Moltes tasques del taller les faig quan en sorgeix la necessitat, no porto una agenda. Potser hem perdut el dia a dia. El taller és com una màquina, mai para. El meu pare, que feia ferro en aquest taller, també treballava així. Crec que reprodueixo la seva manera de treballar, que són unes rutines que he vist des de sempre. Simplement, quan acabo les classes, faig el que hagi de fer relacionat amb la meva obra. Potser tanco a les 12 de la nit. Com més de l’ofici,a lo bèstia.
Què creus que una peça necessita perquè sigui de qualitat?
Sobretot que no tingui errors de manufactura, com una esquerda. És clar que podem dir que l’esquerda és maca, però si quan utilitzem la peça es fa malbé no penso que pugui ser una peça de qualitat.
Quina és la part que t’agrada més de tot el procés de construcció d’una peça?
M’agrada tot el procés, però sí que hi ha un punt a part entre modelar la peça i decorar-la. Saps que en aquest punt tot se’n pot anar a fer punyetes, o et pot quedar la millor peça del món.
Segurament gaudeixo més la primera part. Tot i que la segona és la que dona més personalitat a la peça, encara que sigui un color llis. També penso si certes peces no les pinto o perquè no la vull cagar o per una decisió estètica. Sí, a vegades em pregunto si part de la meva ceràmica no té un altre estil per por o per decisió. Segurament si l’acabat final fos més fàcil, potser m’atreviria amb més coses.
Sempre treballes amb els mateixos tipus de fang?
Sempre tinc fang de baixa temperatura, perquè el meu primer forn, que me'l van donar, era de baixa. Si tingués un taller més gran, potser tindria fang també d’alta temperatura. Pel que fa als colors, tinc fang vermell, blanc i negre. El vermell ve d'Esparreguera, i per mi és el millor. El blanc i el negre són més difícils de treballar perquè em presenten més problemes.
Per les classes, el que més utilitzo és el blanc, perquè en aplicar esmalts o engalbes es veuen més els colors, i estem acostumats a veure un fons en blanc i no d’un altre color.
Quan dissenyes les teves peces, et fixes en algun altre camp artístic o artesanal?
Sí, m’agraden molt els dissenys de mobiliari dels anys 60 i 70. També m'agraden els dissenys que sorgeixen de la necessitat. El meu treball final de restauració va anar sobre aquest tema. Podem arreglar una vegada i una altra el mateix objecte perquè és el que ens va bé i no tenim la necessitat de canviar-lo.
A les meves peces això es transmet deixant deliberadament marques del procés de construcció o petites imperfeccions perquè en el resultat la peça no sigui valorada per la seva estètica sinó per la seva funcionalitat. Crec que a vegades no cal que una peça tingui un acabament polit del tot per fer la seva funció.
Quina és la peça que t'agradaria fer en un futur?
Hi ha un tipus de peces que no n’he fet gaires, tot i que m’agraden molt. Són els mòbils, que m’atrauen pel fet que creen ombres amb la llum i el seu moviment. M’agradaria fer un mòbil de grans dimensions, com una instal·lació. No té res a veure amb el que faig, però quan veig mòbils fets amb altres objectes m’agrada molt. M’encantaria fer-ho amb ceràmica.
TALLER
Quin tipus de classes de ceràmica fas?
Hi ha classes per adults i per nens. Han de venir mínim un mes, perquè puguin veure com és l’ofici de ceramista. La societat evoluciona cap a experiències molt ràpides, i m’agradaria que fóssim més conscients de la manera de treballar un ofici.
Si l’alumne mai ha fet ceràmica, li faig fer una sèrie d’exercicis de construcció amb diferents tècniques, també perquè trenquin el gel. La gent va amb una mica de por, perquè diuen que mai han fet res artístic.
Amb el taller d’adults m’adapto una mica més al que volen fer. Hi ha gent que vol aprendre diferents tècniques, o vol fer peces que ha vist pel Pinterest i a partir d'aquí li explico tècniques. També hi ha alumnes que vol fer les peces amb motlles per què gaudeix més pintant la peça.
Normalment, quants alumnes tens per sessió?
Els grups són de 6, però podem arribar a ser 8 persones si hi ha gent que vol recuperar alguna classe.
De quines edats són els teus alumnes?
A partir de cinc anys. A vegades he fet algun taller de cap de setmana que era per famílies, i aleshores poden ser de qualsevol edat, tot i que juguen més amb el fang que no pas construeixen res. No tinc gaire adolescents, però sí que ve un grup de noies que van començar quan vaig obrir al taller, amb cinc o sis anys, i és clar, han passat 7 anys. Sempre venen juntes.
Fas taller per a infants. Són molt diferents dels d’adults? Has d’enfocar el procés didàctic o les tècniques d’una manera diferent?
No són gaire diferents. Sí que és cert que en principi no els hi deixo el fang negre per què és difícil de netejar, a no ser que hi hagi algun nen que treballi de manera polida. El torn elèctric el poden fer servir a la sessió de torn que és a final de mes. Jo els ajudo molt, ells fiquen les mans (riu). Però la forma d’ensenyar és la mateixa.
A l’inici, amb els nens també fem algun exercici, però se senten més lliures que els adults i comencen a provar coses més ràpid que els adults. No tenen tanta vergonya a cagar-la.
Creus que és important pels infants poder tocar el fang?
Sí, crec que aprenen molt sobretot d’un mateix. El fang és més aviat un vehicle. El fang és un reflex de com gestionen les coses: si ets curós, com acabes les peces, si estàs atent o no…
Però, per altra banda, crec que, en general, s’han desvinculat del material que treballen, en aquest cas, el fang. Han passat tants anys desconnectats d’on venen les coses que a vegades creuen que el fang ve d’un paquet.
Em ve gent que em vol encarregar coses, i quan els hi dic el preu, es queixen. Em demanen que no ho cogui perquè els hi surti més barat. És com comprar un paquet de macarrons sense cuinar-los. Això dels macarrons ho sabem, però altres coses del nostre voltant, no en tenim ni idea. Hi ha molt desconeixement.
Tocant el fang connecten amb ells mateixos, però no saben d’on ve, no s’ho pregunten. Si sabéssim com es treballen les coses que ens envolten, les hores i el cost que tenen, crec que els hi tindríem més respecte.
Creus que els estudis o les feines dels alumnes estan relacionades amb el fet que vinguin al taller a fer ceràmica?
La majoria no tenen res a veure. Venen a buscar un moment de relaxació, de fer alguna cosa per ells mateixos. Em passa més aviat al revés, que hi ha gent que pensa que de la ceràmica en pot fer un negoci. És per això que tenim intrusisme laboral.
Quines creus que són les motivacions principals dels teus alumnes adults per venir al taller?
La majoria són dones. Els homes, de per si, els hi costa molt fer coses per si mateixos sols, de relacionar-se amb gent. Moltes de les dones que venen són professores, sobretot de nens petits, treballadores socials, gent que ve a desestressar-se i gent que treballa al món digital i volen tornar a una activitat més tàctil.
Quan un alumne fa ceràmica per primera vegada, quina és la seva reacció?
Crec que els adults se senten una mica infantils en veure el resultat. Els hi fa una mica de vergonya… però és clar, és la primera peça! Els nens et fan una tassa que té un forat del cul i et diuen que és la millor tassa del món. S’ho venen a passar bé. Els adults venen amb unes expectatives més altes que els infants.
Recordes la teva primera reacció?
No la recordo, però sí el que sentia quan feia fang de petita. Em relaxava i estava tan immersa que era com si estigués desperta i somiant a la vegada, com en un estat de trànsit.
Quan estic concentrada i gaudint, és com si estigués de viatge, i és molt xulo. Sento aquell punt de desconnexió, com quan t'abstraus amb alguna cosa. Sento benestar, com quan paro i estic bé.
Creus que treballar el fang et fa connectar amb tu mateixa?
Em fa connectar emocionalment. El físic el noto més quan fa molt temps que faig el mateix i arriba un moment que ja no saps què és el que estàs fent. Llavors sí que noto el cansament, i la primera peça amb l'última no té res a veure i te n’adones llavors. Mentalment també acabes cansada.
Creus que els objectes fets amb les nostres mans són especials?
Un objecte comprat també pot ser especial, per exemple si és un regal, ja que et fa pensar en la persona que te l’ha regalat. Però si l’has fet tu, és com si t’haguessis fet un regal. Hi ha gent que diu que és com haver tingut un fill. Hi ha molts sentiments implicats, tant de positius com de negatius. Quan se’t trenca una peça costa tirar-la. Però pensa en els arqueòlegs!
Què és el que et satisfà com a professora?
nt-El que valoro molt del taller no és tant la feina del fang, sinó venir, relacionar-te amb la gent… Les relacions humanes amb l’excusa del fang.
Aquí al taller s’han creat grups molt interessants, alguns venen des que vaig obrir, i els veus gaudint. Hi ha un ambient bonic i familiar. Com a professora, quan veus algun nen que gaudeix, t’omple molt. També em satisfà veure totes les creacions diferents que es poden arribar a fer.
Finalment, què li diries a una persona que vol fer ceràmica, però que no s’atreveix perquè ja assumeix que no ho farà bé?
Tot està lligat amb el fet que socialment ens posem unes expectatives, volem resultats ràpids. A mi em passa amb el gimnàs, que vull estar en forma des del primer dia que hi vaig.
Si invertim diners per gaudir del temps per sopar a fora o anar al cinema, per què no ho fem també amb activitats com la ceràmica? Deslliurem-nos del concepte que paguem per alguna cosa material. Paga per passar-t’ho bé, sense crítiques mentals. Si en treus una bona peça, ho pots veure com un record d’aquest viatge que has gaudit tant. Fer aquest canvi costa molt, però val la pena.
Hi ha alumnes que quan estan tocant fang tenen una actitud lliure, i fins i tot podria dir que els hi brillen els ulls. Hem de projectar-nos i crear sense tantes expectatives apreses.
